De l’escola als ecosistemes d’aprenentatge connectat

30/06/2017
De l’escola als ecosistemes d’aprenentatge connectat

Com diu un proverbi africà, per educar un nen, cal una tribu sencera. Actualment, aquestes tribus no viuen, majoritàriament, en poblats rurals sinó en grans ciutats, fet que modifica la manera com es desenvolupa la criança i l’educació. S’estima que al 2050 el 70% de la població mundial viurà en entorns urbans. En aquest context, les ciutats han d’esdevenir ecosistemes educatius amplis que ofereixin nous espais i oportunitats d’aprenentatge, més enllà de les escoles. 

Com aconseguir que les ciutats es converteixin en grans xarxes educatives que connectin escoles, museus, biblioteques, programadors d’extraescolars, organitzacions del tercer sector, universitats, món edtech, empreses i líders del món social i comunitari? Com  dissenyar trajectòries individuals i personalitzades d’aprenentatge que contemplin les motivacions, interessos i capacitats de l’alumnat com a eix central?

A alguns els pots semblar utòpic, però el cert és que hi ha ciutats que han aconseguit fer-ho realitat. Un cas rellevant és el de Pittsburgh que, sota la iniciativa Remake Learning, ha construït un model propi d’aprenentatge connectat que partint dels interessos i passions dels alumnes s’orienta a la resolució de problemes i reptes reals i integrats en el seu context social. L’aprenentatge es comparteix amb companys i mentors de qui els joves reben tant inspiració com reconeixement. Aquest model aprofita també les aportacions de la transformació digital i tecnològica per ampliar les oportunitats i fer que l’aprenentatge connectat sigui accessible a tothom. Conèixer a fons la iniciativa de la ciutat de Pittsburgh i els aprenentatges adquirits ens pot donar pistes de com seguir avançant en la transformació de l’educació a Catalunya. Per això, des de la Fundació Bofill estem treballant per poder-vos oferir ben aviat la possibilitat de conversar amb els seus responsables.  

L’anàlisi de les experiències existents fins ara suggereix que per fer possible un aprenentatge connectat eficient, cal desenvolupar unes línies d’actuació estratègiques sense les quals el model no és possible: 

1. Incidir en la innovació de la formació i desenvolupament del professorat.

2. Apoderar els pares i les famílies per reclamar un aprenentatge innovador.

3. Desenvolupar un model alternatiu d’acreditació de l’aprenentatge, basat en les Digital Badges i en les micro-credencials. 

4. Assegurar un accés igualitari a la innovació educativa. 

5. Avaluar l’impacte de la xarxa. 

Als Estats Units, aquest model ha estat impulsat des de moviments com Connected Learning Alliance que ha dissenyat un marc conceptual a partir del que crear experiències d’aprenentatge personalitzat. El repte és que la personalització sigui un fenomen escalable i sistèmic més enllà d’iniciatives concretes i puntuals. Per la seva banda, LRNG és una organització de referència que, amb aquest mateix plantejament, crea xarxes d’escola i fora escola que col·laboren per incrementar l’accés i les oportunitats dels joves a ciutats de tot el país.  Sota aquest paraigües són ja moltes les ciutats nord-americanes que estan desenvolupant els seus propis projectes. 

La personalització de l’aprenentatge escolar és un repte indefugible, tal com apunta Cèsar Coll en la seva aportació als Reptes de l’educació a Catalunya. Anuari 2015. Avançar cap a la personalització requereix del compromís de l’administració i dels centres educatius però també, i molt especialment, de la col·laboració de les comunitats i agents socials de referència.